Per Jorge Ríos, CEO d’Etecnic Mobilitat Elèctrica

Durant anys, el debat sobre l’electrificació ha girat al voltant d’una pregunta: és sostenible? Aquesta discussió està pràcticament tancada. Electrificar és més eficient, redueix la dependència dels combustibles fòssils i, amb el preu actual del gas, comença a ser també una decisió purament econòmica.

La pregunta que de debò hauria de preocupar-nos avui és una altra: cabem tots a la xarxa?

Perquè la xarxa elèctrica no és infinita. És un terreny de joc amb límits físics molt concrets, i cada cop són més els actors que volen jugar-hi alhora.

Un cas imaginari, però no tan llunyà

Posem un exemple fictici, tot i que perfectament versemblant. Al Baix Llobregat, a les portes de Barcelona, quatre empreses industrials decideixen substituir les calderes de gas per calderes elèctriques o bombes de calor. Cadascuna necessitarà entre 2 i 5 MW addicionals. Alhora, es projecta a la zona un centre de dades d’uns 40 MW, una xifra en línia amb els projectes que s’anuncien avui a l’àrea metropolitana. I un operador vol obrir una estació de recàrrega amb deu carregadors de 300 kW, que en total sumen 3 MW, al costat d’un dels principals accessos a la ciutat.

Per separat, totes aquestes iniciatives tenen sentit. El problema apareix quan les sol·licituds, que juntes superen els 55 MW, arriben a la mateixa subestació i competeixen per la mateixa capacitat d’accés. La xarxa no creix al ritme de les decisions empresarials. Una nova subestació necessita planificació, permisos i inversió i, en el millor dels casos, diversos anys. Els mapes de capacitat que publiquen les distribuïdores ja mostren nusos amb poc o cap marge en zones d’alta demanda.

Què passa llavors? Algú es queda fora o ha d’esperar. La indústria que volia deixar el gas continua cremant-lo. L’estació de recàrrega no es construeix, i la flota que l’havia d’utilitzar continua amb dièsel. El centre de dades s’instal·la en un altre territori. L’impacte no recau només en les empreses que demanen la connexió, sinó en tot l’entorn: ocupació, inversió, qualitat de l’aire i competitivitat.

De la sostenibilitat a la suficiència

Per això crec que hem de canviar l’enfocament. Ja no n’hi ha prou que un projecte sigui sostenible. Ha de ser eficient en l’ús d’un recurs escàs, que és la capacitat de xarxa. I aquí entra un concepte que hauríem d’utilitzar molt més: la suficiència. Consisteix a demanar a la xarxa només el que realment es necessita, i quan es necessita.

Tornem a l’estació de recàrrega de l’exemple. Deu carregadors de 300 kW, cadascun amb dues mànegues de 150 kW, poden atendre vint vehicles alhora. En el moment de màxima demanda sumen 3 MW. Si sol·licito tota aquesta potència a la xarxa, competeixo directament amb la indústria i amb el centre de dades.

Hi ha una altra manera de fer-ho. Suposem que l’emplaçament integra un sistema d’emmagatzematge capaç de lliurar 2 MW en les hores de més demanda. Aquesta bateria es recarrega en hores vall i amb la fotovoltaica de les marquesines. Amb ella, la connexió que necessito es redueix a 1 MW, una tercera part. A això s’hi suma la gestió intel·ligent de la càrrega. Aquesta gestió reparteix la potència entre vehicles segons les necessitats reals, desplaça consums a hores vall i evita pics que la xarxa no pot absorbir.

El resultat és la mateixa estació i el mateix servei per als conductors, però amb dos terços de la capacitat alliberats per a altres usos de l’entorn. Per a la indústria que vol electrificar-se al costat, aquests 2 MW poden ser exactament el que necessita perquè el seu projecte tiri endavant.

Qui sigui eficient, se n’emporta el premi

Això té una conseqüència pràctica que convé assumir com més aviat millor. En un territori amb la xarxa tensionada, qui tingui una pràctica real de suficiència i eficiència tindrà avantatge. Aconseguirà la connexió abans, amb menys inversió en infraestructura i amb menys fricció amb l’entorn. Els projectes que demanen la màxima potència teòrica «per si de cas» seran cada cop més difícils d’encaixar.

I això ens obliga a canviar a tots:

La pregunta que hauríem de fer-nos

Necessitem més subestacions i més xarxa; això no es discuteix. Però mentre arriben, la pregunta útil no és si un projecte és verd, sinó quina implicació real té en el seu entorn: quanta capacitat consumeix, a qui deixa sense i què fa per necessitar menys.

“L’electrificació no fracassarà per manca de voluntat. Si es frena, serà perquè no hem sabut repartir bé la xarxa que ja tenim.”